Hola, encara no havia tingut temps de parlar amb vosaltres. M'he passat tot el temps que he tingut lliure en aquest mes d'agost, emplenant aquest bloc de dibuixos i pintures amb la il·lusió d'un nen que mostra els treballs d'escola als pares. També amb una mica de por i respecte per veure el que diran. Com veieu de feina n'he fet força. Però això no m'ha deixat temps per xerrar una estoneta.Ara ja he començat a treballar, be això és un dir, perquè en el ram de la construcció, que és el meu, en aquest moment treballar, el que es diu treballar, ben poc, uns quants badalls i poca cosa més.
Però, com tot, aquesta situació també té la seva part positiva, perquè la feina, que al llarg de la meva vida m'ha privat de dedicar el temps que hauria volgut a la pràctica de la meva passió, que com podeu imaginar és la pintura, ara en la situació actual de crisi generalitzada em permet canviar el ritme frenètic anterior per un de més pausat i gratificant. Un dels avantatges d'aquest canvi, ha estat la possibilitat de sortir els dimecres el matí amb una colla de gent fantàstica de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, a la que m'he referit en alguns dels missatges anteriors com a "La colla del dimecres", i passar uns matins de pintura i convivència impagables. Realment els matins dels dimecres són un oasi setmanal, encara que a vegades sigui a ple sol. Enhorabona i gràcies per la iniciativa, Raimundo.
La foto correspon a la sortida del dia 2 de juliol del 2008, amb la "Colla del dimecres" als jardinets del palau Robert on estic voltat d'alumnes d'una escola; qui sap si futurs "pintaires".
Nota (afegida el 15/9/08): No gaire segur de la validesa del terme pintaire, que en llenguatge col·loquial i jocós utilitzem en les tertúlies entre artistes, he volgut veure en el diccionari si el terme era del tot correcte com a sinònim de pintor i m'he endut la sorpresa de descobrir que un pintaire és un fabricant o venedor de pintes. No obstant com que la paraula em fa gràcia i atès que sembla haver-se fet amb un cert dret, la deixo entrecometada i, això sí, amb l'accepcció oficiosa de "pintor".
1 comentari:
Amigo Rafael.
después de ver esta foto, tan gratificante como que es pintar rodeado de niños, quiero comentar que a mi también me entusiasma que los niños me rodeen cuando pinto. Esa inocencia transparente que transmiten en sus comentarios es algo que me emociona y me llena de esperanza, en una época que toda inocencia parece haber desaparecido. Afortunadamente no es cierto. A mi también me sucede con frecuencia que los niños se acercan y comparten esos momentos agradables con su ternura y auténtica transparencia.
Llevo siempre algún cuaderno en la cartera y muchas veces se ponen a dibujar conmigo. Guardo muchos dibujos realizados por ellos.
Este verano, mientras pintaba en uno de los estuarios de Bretaña, se acercó un niño y me pidió permiso para sentarse al lado mío, llamado Romain que estuvo durante todo el rato haciéndome compañía. Estaba totalmente identificado con mi boceto realizándome infinidad de pregunas. Ajeno totalmente a un montón de personas que se colocaron detrás nuestro fotografiando la escena y viendo cómo existía esa comunicación entre pintor y niño.
Al finalizar el dibujo vinieron sus padres a buscarlo y el niño, de apenas unos 4 años, se despidió dandome un beso. No sé si disfruté mas hacendo el dibujo o la compañía de ese niño o ambas cosas.
Pintar en la calle tiene este tipo de alicientes.
Me lo ha recordado tu foto.
Publica un comentari a l'entrada